A menys pa, més circ: 15.000 periodistes, 30 dies a Sud-àfrica

Quina altra cosa pot organitzar un país, a part d’un Mundial de Futbol, que faci escriure a 15.000 periodistes diàriament durant 30 dies? Quina altra cosa? No res.

Això li diu Danny Jordaan, el president del Comitè Organitzador del Mundial de Sud-àfrica, a John Carlin en una entrevista . I el problema és que és veritat. Diumenge passat El País ja li va dedicar al tema el suplement i un reportatge central completament prescindibles: 10 o 12 pàgines de fotos de gent que alhora que suposadament representa el país, anuncia roba, s’anuncia ella mateixa i promociona “La Roja” (ahir dimecres un altre suplement especial).

Aquest divendres comença el circ global.
Crisi? Quina crisi? Primes immorals per guanyar a xavals-models socials que mai aniran a la universitat, anàlisis suposadament profundes sobre la conveniència d’una mica d’evasió col·lectiva i, fins i tot, sobre com recuperaríem la confiança dels mercats si guanyem el Mundial…

Danny Jordaan explica que a Àfrica, a part dels grans líders de la independència, els veritables símbols per al poble són les figures del futbol. Quan veuen a aquests jugadors estrella i com s’han transformat les seves vides, els joves ho consideren una via per fugir de la pobresa, un generador d’esperança. Cap diferència però amb el que passa als barris més pobres de L’Hospitalet o Vallekas.

Davant les crítiques de per què gastar 3.000 milions de dòlars en infraestructures específiques en un país amb tanta pobresa, al·lega que amb aquets diners no s’alleujaria la misèria del país, amb aquesta quantitat no canviem de forma transcendental els models socials i econòmics d’aquest país.

En construir un estadi per albergar la Copa del Món, sap quants joves somiaran quan vegin a Kaka, Ronaldo i Messi aquí? Com somiaran en convertir-se en els propers Ronaldos i Mesis? És apropar aquests somnis a les seves vides perquè els toquin i els sentin. Al periodista britànic que em va suggerir que construíssim més hospitals, li vaig dir que estava d’acord, però que a veure si coneixia a algun nen que digués: “un dia vull estar malalt en aquest hospital”; mentre que, si el porto a l’estadi i li pregunto si vol jugar allà un dia, només cal veure què contesta! L’ important és que, como a societat, és necessari construir monuments que representin les aspiracions, l’esperança, i que les apropin a la realitat.

D’acord, però... la comparació adequada no hagués estat si el nen voldria ser metge o director d’aquell hospital? Molt millor, per suposat, apropar els somnis impossibles perquè els compleixin 1 de cada milió, que treballar per canviar de forma “transcendental” els models socials i econòmics.

Malgrat el que ens facin creure els fantàstics anuncis que (segur) faran la Cocacola, la Pepsi i totes les marques de roba esportiva, el futbol no és només futbol, i els periodistes esportius no són només la colla d’adolescents perpetus que semblen, que riuen sempre dels seus propis acudits, i compren colònia a les seves dones als aeroports.

Rafael Argullol ho té clar :
en lo alto de la jerarquía sacerdotal de la nueva religión, los encargados últimos de mostrar que la Roja no es un conjunto de 11 habilidosos pateadores de balón sino el retablo de los apóstoles de una redención en marcha, son los “comunicadores deportivos”, los mismos que durante todo el curso futbolístico arengan a los creyentes con los comentarios más elementales y las consignas más sectarias.

Como no podía ser de otro modo, estos predicadores han incorporado a sus gritos el fanatismo de los viejos predicadores y la demagogia de los tribunos de la plebe. Su misión: dejar claro, por si no lo estaba, que el destino del ser humano pasa, no por la cabeza, sino por los pies”.

Des de Matías Prats que va consagrar la furia española com l’encarnació dels valors hispànics de la virilitat i la impetuositat fins al lamentable Lama incorporant als indigents a l’espectacle, no hem avançat molt. Els periodistes esportius han acabat per tenir accés preferent a la ment col·lectiva. I perquè no falti el públic femení a la cita, ara a més es fonen els circs esportiu i rosa: el porter de la selecció surt amb la periodista esportiva més sexy del món.

¡Amb raó els departaments de marquèting de les ONG busquen desesperadament un esdeveniment esportiu o un futbolista a qui vincular-se! Moda i esports són l’única garantia d’ocupar mig segon la secció de tendències!

Parem atenció al que expliquen de Sud-àfrica els grans sacerdots. El Mundial pot convertir-se en un màster de despropòsits. Explicaran que el futbol africà no pot competir en igualtat de condicions perquè els clubs europeus controlen les acadèmies de futbol africanes?

Aquest article s’ha publicat al blog del Fòrum de Comunicació, Educació i Ciutadania Cicomunica.