"A Gaza vaig gravar coses que haurien de tenir conseqüències i no ha estat així"

Desfent-se de la prohibició del govern israelià, Alberto Arce, periodista de 32 anys, va aconseguir entrar a Gaza, on va gravar des d’una ambulància el bombardeig de la franja durant l’Operació Plom Fos, ara fa un any. Ho explica al documental To shoot an elephant.

El desembre del 2008 Israel va prohibir l’accés de la premsa internacional a Gaza, però Alberto Arce va aconseguir desfer-se d’aquest bloqueig i va gravar sobre el terreny el que estava succeint. El documental ha estat guardonat amb el premi a la millor direcció del Festival dei Popoli de Florència.

Com vas aconseguir desfer-te del bloqueig?
Vaig entrar des del port de Larnaca a Xipre, deu dies abans que comencés el bombardeig, gràcies a un moviment anomenat ‘Free Gaza’. Jo entrava amb l’encàrrec professional de filmar un documental.

Quan presentes el documental, parles del periodisme encastat, què és ser un periodista encastat?
Els conflictes s’expliquen des del punt de vista de l’exèrcit, és a dir, el periodista ha d’encastar-se dins dels exèrcits estrangers que entren a envair un país. És l‘única manera d’arribar als llocs i això ataca directament a la llibertat d’informació. Jo no critico als periodistes que van encastats als exèrcits perquè no els queda altra opció, però en un cas com el de Gaza on jo estava sol i podia “simbòlicament” definir les meves pròpies regles del joc, vaig decidir encastar-me amb els civils en comptes de fer-ho amb els militars. En comptes de viatjar muntat en un tanc, viatjar muntat en una ambulància, i en comptes de dur una armilla antibales, portar una armilla de la mitja lluna vermella i col·laborar en el rescat de ferits.

Què és el que més t’ha impactat d’aquesta experiència?
Que no ha tingut cap conseqüència. És a dir, un exèrcit pot bombardejar hospitals, utilitzar armes químiques, disparar a metges i tallar els subministraments bàsics a la població civil i no passa res. El Dret Internacional ha qualificat el que ha fet Israel com a crims de guerra, i com a crims, han de ser perseguits, jutjats i castigats. El que més em sorprèn, el que més em dol, és pensar que jo vaig gravar una sèrie de fets que haurien de haver tingut conseqüències i no ha estat així.

Què opines sobre les reaccions de la Unió Europea, dels Estats Units i entitats com Amnistia Internacional davant la invasió del passat gener?
Em vaig cenyir a l’Informe Goldstone, emès per les Nacions Unides, que denúncia, igual que Amnistia Internacional, que ambdues parts van realitzar violacions a les comissions de Ginebra. No difereix del que diu Nacions Unides però la guerra, que és el mecanisme més miserable de relació entre humans té unes normes, i aquestes normes s’han de respectar. I les convencions de Ginebra i el Dret Internacional Humanitari diuen que quan un va a la guerra ha d’actuar seguint el principi de proporcionalitat en l’exercici de l‘ús de la força i el principi de distinció entre combatents i civils. I el que crec és que el nivell de força utilitzat per Israel a la Franja de Gaza adquireix una desproporció tan immensa que, sense oblidar-nos del llançament de coets per part de Hamas, que és també una cosa absolutament condemnable, només poso sobre de la taula que en tres setmanes van morir 1.500 palestins i de l’altra banda, cinc israelians. Totes les morts són igualment condemnables i doloroses però la balança de la mort des de fa molt temps està inclinada a favor dels israelians.

Per on creus que passaria la solució en aquest conflicte?
Com a periodista un no hauria mai d’aportar una solució, només cenyir-se als fets. En el meu cas concret, i vaig a excedir-me en el que hauria de dir, l‘única solució entre Palestina i Israel està en l’aplicació del Dret Internacional. A Israel se li permet comportar-se per sobre de la llei, i si s’apliqués i es frenés la sistemàtica i massiva violació dels drets humans per part d’Israel, el conflicte se solucionaria molt més ràpidament del que nosaltres creiem. A més, a Occident hem perdut la capacitat de veure els palestins com a éssers humans, els veiem com a meres estadístiques, com un peó intercanviable en un joc geopolític i estratègic que va molt més enllà de la mera qüestió palestina.

Creus que l’operació Plom Fos era una estratègia de cara a les eleccions israelianes, que es van celebrar al poc temps de l’alto al foc?
Absolutament. El Govern israelià d’aquell moment veia que perdia les eleccions davant de la dreta més radical i necessitaven oferir una imatge de duresa davant l’electorat per intentar guanyar les eleccions.

Finalment, per què has decidit distribuir gratuïtament el documental?
Sóc un defensor a ultrança del Creative Commons, la cultura i la creació es defensen compartint-la. A més, en el cas d’aquest documental, que relata una violació general dels drets humans, com a autor no puc capitalitzar en el meu interès propi el patiment d’altres persones.

CanalSolidari.org, 2010. T’ha agradat la notícia? La vols reproduir al teu web o blog? Endavant! Però abans fes una ullada a les nostres condicions de còpia i distribució! Gràcies.