“A Espanya, hi ha una por profunda que no té res a veure amb el present”

Clara Valverde té 55 anys. Filla d’exiliades pel franquisme al Canadà, des dels tretze anys ha participat en lluites socials com el moviment feminista nordamericà o el moviment contra la guerra del Vietnam. També va viure quatre anys amb una tribu indígena. A l’Estat espanyol, va ser professora d’infermeria i va treballar en programes de sida i drogoaddicció. Té una discapacitat del 67% perquè pateix la síndrome de fatiga crònica i, des del seu últim empitjorament, fa nou anys, no pot treballar. Gràcies a Internet, participa al moviment del 15-M.

- Com vas entrar en contacte amb el 15-M?
Sempre he estat implicada en temes polítics. Recordo que, quan va començar el 15-M, la meva mare, que sempre ha estat una activista i ara ja no pot parlar, em va assenyalar les fotos de la plaça Catalunya del diari i hi vam anar amb els nostres bastons. Allà, un periodista ens va entrevistar: “Vostès trenquen l’estadística d’edat”, va dir.

- Llavors, vas decidir participar-hi activament.
M’interessava el tema de la salut, però no anava a la comissió perquè es reunien asseguts a terra i a la intempèrie i jo no podia, no tinc defenses. Un dia, un company , també malalt, i jo vam demanar si podien canviar-ho per tal de no excloure la gent malalta, discapacitada o gran i va ser genial perquè van començar a reunir-se a cobert.

- I aquest fervor activista?
El meu pare es va haver d’exiliar gràcies a Franco. Jo porto activa en lluites des dels tretze anys. Vaig començar al moviment feminista i allò va ser un subidón; també vaig participar al moviment contra la guerra del Vietnam i contra el neoliberalisme, en moviments sindicals, ecologistes… Tot i així, sempre em passava que estava d’acord amb el fons, però no amb la manera com es feien les coses: la verticalitat. No vaig trobar horitzontalitat enlloc més que a la tribu indígena amb la qual vaig viure durant quatre anys. No aguanto l’autoritat, li tinc una espècie d’odi patològic des que vaig néixer.

- I què hi has trobat, al 15-M?
Trobo que funciona perquè s’ha respectat l’horitzontalitat i, per mi, això és vital. És on m’ha arribat al cor perquè, finalment, puc treballar sobre temes que m’interessen de la manera que crec. Al 15-M, he trobat l’horitzontalitat que la meva generació no va saber preservar. He de fer autocrítica de la meva generació, que volíem fer la revolució i les formes amb què la fèiem eren una reproducció del poder. El contingut era bo, però la forma no i la manera de fer les coses també és contingut. No estem fent això només per demà, és avui. Si avui no treballem de manera democràtica i no vivim amb llibertat i alegria, de què serveix?

- Com col·labores al moviment?
Estic al Grup de Treball de Defensa de la Sanitat Pública d’Acampada- Bcn. Ajudo a recollir tot el que passa a nivell d’ocupacions i accions i a difondre-ho. La gent ha de conèixer el tema de la privatització i les retallades. És pura política, és neoliberalisme. El totxo ja no és tan bon negoci, la sanitat sí. Però això ve de molt enrere, de Reagan i Thatcher. CiU ha tret les tisores obertament i brutalment. Són els efectes de l’Europa del capital.

- Què et diuen les assemblees d’hospitals i CAPS amb què contactes?
Doncs, que hi ha gent que va a urgències i no pot rebre atenció fins al cap d’hores d’espera; que de vegades, quan arriben les ambulàncies, hi ha persones que ja s’han mort; que hi ha proves vitals que s’estan endarrerint mesos, cosa que provoca l’agreujament de malalties que, detectades a temps, podrien haver salvat la persona… Quan van privatitzar la salut a Rússia,
l’esperança de vida va baixar deu anys en una dècada.

- Què implica això per les persones amb malalties cròniques com tu?
Les nostres malalties mai no han estat ateses a la sanitat pública. A Catalunya, som un quart de milió de persones amb síndrome de la fatiga crònica, fibromiàlgia i sensibilitats químiques. Sempre hem hagut d’anar a la privada. Som un exemple del que ara passarà a la resta… Quan dèiem que volíem el mateix que altres malalts, no era perquè els altres tinguessin el poc que teníem nosaltres.

- Així doncs, per tu, la situació no és nova.
Quan entro en xoc tòxic a causa del meu sistema immunològic, no puc anar enlloc. Si trobes un metge que ho entén i no riu, diu que vagis a descansar. La meva no és una malaltia que no tingui efectes, és una malaltia qua fa que et passin coses extremes cada dos per tres.

- Com valores el fet que algunes persones, veïnes i companyes, justifiquin mesures que van en contra dels seus propis interessos?
A Espanya, hi ha una situació claríssima de trauma transgeneracional. Ho vaig notar quan vaig arribar del Canadà. La Guerra Civil i la dictadura han deixat una petjada profunda en forma de por subconscient. Aquí, la gent es queixa, però no reclama. Hi ha una por profunda que no té res a veure amb el present.

Molts països han treballat el trauma transgeneracional i han fet processos de cura, Espanya no. La gent no té ni idea del que és ser nét de la Guerra Civil; i, psicològicament, crea una situació molt específica.

- Llavors, com expliques el 15-M?
És fascinant que fills i néts de la Guerra Civil tinguin comportaments tan sans i democràtics. Jo pensava que, en aquest país, la gent no sortiria al carrer. M’alegra haver- me equivocat.

- Quant temps i energia pots dedicar al moviment?
La meva limitació física no es veu, però la major part del dia no puc dormir, llegir o escriure. És una espècie de zen imposat. Internet ha estat clau, perquè teclejar requereix menys músculs que parlar. Jo sé que tinc una hora per fer coses, em concentro i intento no distreure’m. Amb mitja hora, puc fer el que una altra persona fa en un dia perquè sóc molt severa amb el meu temps. De la meva hora bona, en dedico mitja al 15-M. Aquesta hora, per mi, és la vida.