2015, cap persona sense llar: una altra promesa incomplerta?

Que al 2015 no hi hagi cap persona sense llar a Europa és un dels objectius marcats en l’Any Europeu contra la Pobresa que se celebra enguany, però tot apunta que no s’aconseguirà. Hem parlat amb Ramon Noró, d’Arrels Fundació, per fer una radiografia del que passa a Catalunya.

Què és el sensellarisme crònic?
FEANTSA, una federació europea d’entitats que treballen amb persones sense sostre, utilitza una classificació de 13 situacions per les que poden passar les persones que pateixen exclusió residencial, des de la que viu al carrer, fins la que viu en un habitatge inadequat.

Per considerar-se crònic, l’Ajuntament de Barcelona parla de més de 5 anys vivint al carrer i de persones amb una edat major de 50 anys. El sensallarisme inicial afectaria persones que duen fins a 3 anys vivint al carrer, però que mantenen els seus vincles familiars. L’avançat aniria entre els 3 i 5 anys, quan ja no hi ha vincles familiars i la visita a centres d’atenció és esporàdica. I el crònic arriba quan se superen els cinc anys i tots els fils que sostenen la nostra vida quotidiana (laborals, afectius, culturals, de salut…) s’han trencat.

Caritas afirma que a Europa hi ha 80 milions de pobres i que de seguir així, L’Any Europeu Contra la Pobresa i l’Exclusió social serà un fracàs…

La nostra experiència ens dóna una visió més local, però ens en fiem del que diu Caritas i fa poc més d’un any l’ Informe Foessa sobre exclusió i desenvolupament social ja ho advertia. De fet, a nivell institucional europeu, els anys “temàtics” estan dividits entre forts i dèbils, i aquest està definit com a dèbil. El major objectiu presentat al Parlament Europeu, era que al 2015 no hi hagi persones sense sostre, però tal com estan les coses no s’hi arribarà. Penso que acabarà sent com l’acord perquè el 0,7% del pressupost de les administracions públiques es destini a la cooperació i s’anirà aplaçant la seva consecució...

Ha augmentat el número de persones sense llar a Catalunya arran de la crisi?
La percepció els nostres treballadors és que sí. En un recompte del 2000, es van detectar 8.043 casos i aviat es donarà a conèixer una xifra més actualitzada. La percepció no és que hi hagi molta més gent vivint al carrer, però sí que menjadors populars i altres serveis d’atenció han multiplicat la demanda. Tampoc es poden oferir tantes sortides laborals com abans, perquè ja no hi ha demanda en algunes feines, com vigilants d’aparacaments, porters o a benzineres; i ve més gent a oferir una habitació per poder rellogar-la i tenir una altra font d’ingrés.

En qualsevol cas, els efectes de la crisi els notarem més endavant, perquè és ara que colpeja i el sensellarisme crònic es dona uns anys més tard.

Quina radiografia podríem fer d’aquestes persones? Ha canviat el seu perfil, darrerament?
El perfil no canvia gaire si el comparem amb el d’altres llocs i respecte els darrers anys. De les 1585 persones que hem atès, el 87,1% homes i el 12,9 dones. La mitjana d’edat és de 51,3 anys i per procedències el 29% són catalans, el 32% de la resta d’Espanya i el 39% d’altres països. La pèrdua d’habitatge afecta molt més les persones immigrades, però quan es fa intervenció social el seu pes baixa molt.

Per què?
Perquè tenen menys drets, també a l’hora de ser ateses. No tenen documentació, no poden tornar al seu país… si jo els vull atendre, no els puc demanar una prestació econòmica per invalidesa, les institucions o entitats que els atenen ho haurien de fer per a tota la vida, perquè no tenen gairebé cap altra sortida. Aquests no són nous sense sostre, sempre hi han estat, són atesos sobretot a l’hivern, l’Ajuntament en coneix la seva situació, però no pot aplicar res més que la Llei d’Estrangeria, que està per sobre de les seves competències…

I com afecta el sensellarisme les dones?
Les dones constitueixen un 12,9% de les persones ateses, però estan pitjor que la mitjana. Sempre es diu allò de “la pobresa és femenina” i nosaltres afegim “i l’exclusió masculina”. La dona té més capacitat per tirar endavant quan van mal dades, pot treballar en més feines, si té 10 euros sap com administrar-los, té més capacitat de sociabilització que l’home, en cas de divorci es queda la casa, etc… Per això, que estiguin al carrer de manera crònica significa que estan en una situació extrema, sovint amb situacions de malaltia mental.

És cert que hi ha moltes persones sense llar amb estudis universitaris o és llegenda urbana?
En absolut és llegenda urbana. Segons el darrer estudi de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 65% tenen estudis primaris i el 13% universitaris. És a dir, només un 22% no en tenen de cap tipus. Jo conec casos com el d’un geòleg professor universitari, de 50 anys, gent amb estudis de dret i periodisme, casos de gent molt preparada, com el del blocaire Miguel Virto...

En quins errors s’està caient en la lluita contra el sensellarisme crònic?
Es posen pocs diners i recursos, malgrat Catalunya va per davant respecte la mitjana de l’Estat. Ens parlen d’estat del benestar, però la protecció social és molt baixa, per sota de la mitjana europea. Experiències com les de les ciutats de Bergen (Noruega) i Dublín (Irlanda) demostren que prioritzant l’atenció social es poden donar grans passos endavant per eradicar el sensellarisme. En un programa de ràdio el Josep Oliver, catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, va dir que amb els diners defraudats els serveis socials estarien universalitzats per tothom.

Els mateixos errors que ens han dut a la crisi – considerar l’habitatge com a negoci i no com a dret – dificulten la lluita contra el sensellarisme, perquè a l’hora de buscar la rehabilitació, el primer és l’habitatge. A més, la competència i la cerca de l‘èxit personal per sobre de qualsevol cosa que fomenta el neocapitalisme ens ha fet més insolidaris.

I de quina manera pot actuar la ciutadania per contribuir en aquesta lluita?
Primer de tot desmuntant molts mites i llegendes urbanes que hi ha al voltant del tema. Com per exemple el pensar que molta gent viu al carrer perquè considera que està millor així. També és erroni pensar que és un problema “temporal”, que només s’agreuja a l’hivern, o que es tracta de persones amb un problema concret que es pot resoldre fàcilment, quan es tracta de situacions cròniques i integrals.

CanalSolidari.org, 2010. T’ha agradat la notícia? La vols reproduir al teu web o blog? Endavant! Però abans fes una ullada a les nostres condicions de còpia i distribució! Gràcies.