2011: pedres, mans i tisores (l’any de les retallades i de la indignació)

Clou l’any 2011: entre la punteria de les pedres de les revoltes àrabs, les places de gom-a-gom desobeint el cop d’estat financer i les tisores i les retallades aplicades per tots i cadascun dels governs de la UE. Governs designats a dit, bé intervinguts bé tutelats, pels mercats financers i l’obsessió neuròtica pel dèficit, cavall de Troia de la degradació de les condicions de vida i laborals que vindran. 2011 retrocedint enrere. Itàlia i Grècia sota la imposició i el control de la tecnocràcia neoliberal: com a símbol, com a símptoma.

Enmig d’una economia de casino, quart any de crisi acumulada, on el pòquer especulatiu sobre el deute va operar com a tensor antisocial de la doctrina del xoc: vendre com a tècnicament inevitable allò que, fins no fa gaire, era políticament impossible. Radiografia de mercats desbocats i reis nus destronats. Aquest desembre, Joseph Stiglitz i George Akelof, tots dos Nobels d’Economia, han aïllat i clarificat l’equació que cal resoldre: “És impossible resoldre la crisi econòmica mentre els criminals que van cometre el frau massiu no estiguin a la presó”. Ara per ara, però, els que van fer el malalt i pretenen vendre l’hospital controlen els governs.

De CiU al PP
En la mateixa línia i a casa nostra, cal ubicar la conformació de l’executiu convergent –el govern bussines friendly dels millors– que ha aplicat les pitjors retallades antisocials des de la fi de la dictadura franquista. 2.700 milions de tisorada en educació, sanitat i serveis socials. Una crònica de CAP tancats, PIRMI segrestats i copagaments imposats, mentre el frau fiscal empresarial arribava als 16.000 milions d’euros a Catalunya, sis cops més que el volum de totes les retallades de CiU.

Nova majoria convergent –en una marea blava on cal incloure els 75.000 vots obtinguts per la xenòfoba Plataforma per Catalunya– que ja opera com a laboratori neoliberal per on transitarà de seguida la majoria absoluta de Mariano Rajoy: reforma laboral, noves retallades i contenció per acatar els diktats insadollables dels mercats. Doctrina del xoc i cultura de la por en triple onada blava –CiU, PP i el detall de PxC– i desobeïda i obertament qüestionada, únicament, per la indignació col·lectiva.

Del #15M al #150
Perquè entre la majoria absoluta de Mas i la majoria absolutista de Rajoy, provocada per l’ensorrament del PSOE a mínims històrics, hi va concórrer una ampla minoria esdevinguda majoria al carrer, la que el 15 de maig va ocupar les places principals, a les portes de les eleccions municipals, per expressar l’atipament i el malestar davant el frau polític i l’estafa econòmica. Milers de veus –desoïdes, encara– aplegades per una indignació comuna, que han protagonitzat mobilitzacions socials massives (19-J, 15-O) i que han obert canals de lluita i enxarxaments col·lectius que anuncien futures resistències, més sòlides, més solidàries, més solidificades i, avui, traduïdes en acció: en cada desnonament aturat transformat en reallotjaments populars via ocupació de pisos buits i en la multiplicitat de nodes desobedients arreu del territori.

De la corona en avall, corrupció
Davant un 2011 on la metàstasi de la corrupció no s’ha aturat: del judici a Francisco Camps a l’esclat del cas Macedònia –el pitjor afer de corrupció policíaca dins el cos dels Mossos d’Esquadra–, passant per l’afer de l’Institut Noos d’Iñaki Urdangarin. Mentre les constants històriques de l’actual sistema de poder revifaven: entre jacobinismes recentralitzadors i atacs judicials frontals a la immersió lingüística. I tot i així, les consultes sobiranistes van arribar a Barcelona el 10 abril, rere un cicle de consultes que ha evidenciat que més de 850.000 persones opten per la independència, enmig del debat irresolt sobre model territorial, alenat també pel punt i seguit viscut al País Basc, on res no serà igual d’ara endavant. Resolució pautada en tres actes gairebé consecutius: procés intern a l’esquerra abertzale, conferència d’Aiete i declaració d’ETA. De Sortu a Bildu i de Bildu a Amaiur, amb resultats històrics de l’esquerra abertzale.

Un any 2011 que es resumeix en dues dinàmiques oposades i d’evolució incerta: carrer contra poder, del frau de l’Estatut a l’auge de les consultes i de l’estafa de la crisi a l’esclat de la indignació. Una activació social i una mobilització comunitària contra les quals el poder no estalvia esforços amb la idea de diluir-les i folkloritzar-les. L’historiador Josep Fontana avisava: “Ni tan sols el feixisme va aconseguir el que està aconseguint el capitalisme”.

La llibertat, pam a pam
“La veritat és concreta”, anunciava Bertolt Brecht. I Gilles Perrault –músic i pianista de l’Orquestra Roja– escrivia que, en la història llarga i tensa, guanyen els pobles que aguanten quinze minuts més que l’enemic. Amb V de petites victòries, també. Rere quarts d’hora resistents covats durant anys, la Barceloneta va aturar el pla dels ascensors, Sants va guanyar nous espais amb Can Batlló i la Lleialtat i la solidaritat antirepressiva va aconseguir l’absolució d’en Jona i en Toni. El múscul de la memòria, a més, va aconseguir reobrir socialment el debat sobre el muntatge del 4F després de la mort de Patrícia Heras i la condemna per tortures contra dos agents de la Guàrdia Urbana directament implicats en el cas. Sense oblidar que tota la cadena de comandament policial dels Mossos serà imputada pel desallotjament violent de la plaça de Catalunya del 27 de maig.

2011, any d’acrònims: 10-A, 15-M, 15-J, 19-J, 15-0. Temps de memòries d’un futur anterior, mirant enrere per poder continuar endavant. Barcelona, any 1932, tan lluny i tan a prop. La Comissió d’Aturats Forçosos lliura un text a l’Ajuntament de Barcelona on exigeix que no es desnoni la gent aturada, que es gravin més les rendes altes i que es doni sortida als 20.000 pisos buits que hi ha a la ciutat. 1932. 2012. Pedra, paper o tisora. De bell nou, veurem. (Sobre) viurem.

>> Cinc anys de beneficis

Banca: 9.328 milions d’euros
La banca espanyola ja ha acumulat, entre el gener i el setembre de 2011, uns beneficis nets que s’apropen als 10.000 milions d’euros. Des que va esclatar la crisi –l’octubre de 2007– fins al setembre de 2011, la banca ja ha guanyat més de 75.000 milions d’euros, 51 milions d’euros al dia.

Ibex35: 29.265 milions d’euros
Durant el mateix període, les 35 principals empreses espanyoles han acumulat un benefici net conjunt de 29.265 milions d’euros, un 16% menys que els guanys experimentats el mateix període de 2010, però més de 108 milions d’euros diaris. El Banco Santander encapçala el rànquing amb 5.300 milions d’euros: vint milions al dia, 800.000 euros l’hora, 13.333 euros al minut, 222 euros al segon.

>> Cinc anys de col·lapse social

Països Catalans: dos milions de pobres
A l’altra cara de la moneda, la radiografia de les desigualtats socials té un rostre cronificat: més de dos milions de pobres arreu dels Països Catalans, 1’2 milions de persones a l’atur i més de 80.000 execucions hipotecàries des de 2007.

Un any de retallades a hòsties
Primer, retallar 2.700 milions d’euros. Després, l’atracament, pujada directa del cost de la vida per assolir 1.000 milions d’euros addicionals en ingressos. Entremig, Felip Puig anuncia que anirà “més enllà de la llei” en la lluita contra la protesta social. Anunci acomplert: 1.000 identificacions, 500 persones ferides, 437 absoltes i 22 imputades al tribunal d’excepció de l’Audiència Nacional.